Degut a l’èxit de la peli Pa negre de l’Agustí Villaronga, per cert, sensacional, els periodistes han preguntat reiteradament l’Emili Teixidor, com a pare de la novel·la, si ell, de petit va menjar molt de pa negre… ell sempre ha contestat el mateix, a la masia dels avis es feia pa.
Però no a totes les masies es podia fer pa blanc. Durant la postguerra, les penúries també afectaven el menjar: era temps de farinetes de blat de moro, de pa amb vi i sucre... de pa negre. Dues frases de la novel·la expliquen el valor que es donava al pa que hi havia: “Quan l'àvia parlava de misèria, a mi em venien al cap les dones que [...] s'acostaven a la masia pel camí del cirerer a pidolar pa blanc, quatre patates per omplir el cistell, oli i fruita o fins i tot blat de moro que donàvem a l'aviram”, i “és que el pa negre que encara els donen de racionament no es pot menjar! [...] és un pa mort, sense ànima i sense virtut”.
Però... què és el pa negre?
Antoni Quintana Marí (1907-1998), un químic cerealista tarragoní ho explica a la Gran Enciclopèdia Catalana: “Entre les menes de pa més freqüents hi ha el pa integral, de color fosc i molla atapeïda, que conté gairebé tots els productes de la mòlta del blat, el pa morè, o negre, que és fet amb farina de la qual hom ha separat amb un sedàs una part del segó, i el pa blanc, elaborat exclusivament amb farina de blat molt blanca”.
El gra de blat té unes cobertes de color fosc i una massa interna blanca o groguenca. Quan es mol el gra sencer o amb una bona part de les cobertes en resulta una farina fosca, amb la qual es fa el pa integral o negre. Si, en canvi, se separen les cobertes (el segó) i només s'aprofita la part interna del gra, s'obté una farina blanca amb la qual s'elabora el pa blanc. A l'època del racionament s'aprofitava el gra sencer, o pràcticament sencer, per obtenir el màxim de pa possible. Quan l'economia es va anar redreçant, la gent es va decantar cap al pa blanc i el segó es destinà a les gallines. L'aspecte i el gust del pa negre de la postguerra no era cap meravella, perquè els blats de l'època eren de poca qualitat. Molta gent gran el recorda com un aliment si més no acceptable, del qual tant de bo n'haguessin tingut més perquè hi havia gana. Ara bé, si podien el canviaven per pa blanc.
I ja no se’n fa, de pa negre?
A Manlleu, en Francesc Altarriba del Taller Gastronòmic del Pa Bonblat, ha volgut rendir homenatge a Emili Teixidor i als actors Francesc Colomer i Marina Comas, tots tres fills de la comarca, elaborant el Pa negre del s. XXI, un producte fruit de la tradició i la innovació.
Francesc Altarriba explica que a la postguerra catalana, l’elaboració del pa negre depenia de la zona, el moment i del cereal de que es disposava, el que coincidia sempre era en l’aspecte, el color sempre era fosc, negre i amb la molla bruna.
El nou pa negre s’ha modernitzat, s’utilitza blat, fajol, civada, sègol, sorgo, blat de moro, ordi, mill, sèsam i lli, 10 cereals en total i respecta el color de l’original.
Per a Altarriba el pa negre va ser un dels símbols de la postguerra, es podia tallar amb les mans, no queien molles i es compartia amb facilitat… un valor que hauria de ser símbol de nostre temps, també.
Una petita observació
Nosaltres ja fa mesos que vam anar a veure la pel·lícula, crec que l’hauríem de tornar a mirar... segur que descobrirem detalls que ens vam perdre a la primera visualització. Hem de dir que ens va fascinar. La història, el respecte com es tracten les misèries, el fet que ningú és bo-bo ni dolent-dolent... i la manera com es tracta en menjar de l’època. Excel·lent. Si no ho heu fet, us recomanem que llegiu ‘Els convidats’, de l’Emili Teixidor, també. És molt similar, també t’atrapa i també et dóna una visió molt encertada dels menjars de la postguerra.
Des de Cuinàrium, l’enhorabona a tot l’equip de la peli i a l’Emili Teixidor per la part que li toca.
Fonts:
Imatge extreta de http://www.panegre.com/galeria_cat.html
No hay comentarios:
Publicar un comentario